The Modernist, núm. 47

És gairebé impossible separar l’ascens del modernisme de l’auge de la màquina. En la llarga història de la humanitat, les màquines són un element relativament nou de la nostra història; només a partir de la Revolució Industrial es van convertir en una part essencial de la nostra vida quotidiana.

Avui en dia, la vida humana depèn d’elles. El modernisme va mantenir una relació estreta amb les màquines. Els primers modernistes estaven fascinats per elles i les utilitzaven tant per inspirar-se creativament com per a usos pràctics. Per tant, com l’Edat Moderna va ser construïda per les màquines, és lògic que The Modernist centri la seva atenció en la màquina.

Aquest númbre explora algunes de les màquines més grans del planeta, fins i tot les més humils. Bruce Peter recorda el vaixell de passatges Queen Elizabeth 2 que, amb tot el seu glamour, sembla pertanyer a un món llunyany dels kitsch megavaixells de creuer 3 que avui travessen els oceans del món. Sarah-Clare Conlon presenta un poema dedicat a les gegantines plataformes petrolíferes del Mar del Nord, acompanyat de l’estil il·lustrat únic de Him Hallows. A l’altre extrem de l’escala, Phil Griffin narra una història personal sobre una màquina d’escriure Olivetti, un clàssic del disseny per dret propi, i Sapphire Goss centra la seva atenció en la bellesa de les càmeres prèviambal, tant per dins com per fora.

A més de les màquines mecàniques, The Modernist explora les màquines digitals amb les fotografies de supercomputadors de James Reid, mentre que Amrit Randhawa reflexiona sobre l’ascens aparentment imparable de la intel·ligència artificial. Les màquines van ser una vegada les nostres servents, dissenyades per facilitar-nos la vida. Ara estan aprenent, i amb el coneixement s’hi arriba al poder. Aquí, The Modernist celebra la màquina en totes les seves formes.

Publicat per The Modernist
Tapa terna
60 pàgines
200 x 200 mm
ISSN 20462905