Policia de carrer, Jill Freedman

Nova York als anys 70 i 80 era una ciutat volàtil, on tot passava alhora. Durant més de dos anys, Jill Freedman es va unir a dues comanderies del NYPD mentre respondien a la violència i a la imprevisibilitat de la ciutat, posant-se-hi directament a la primera línia com a testimoni invisible. Freedman era inicialment escèptica amb la policia després de documentar The Poor People’s Campaign (1968), que va seguir l'assassinat de Martin Luther King, i després de presenciar la resposta policial a les protestes de Vietnam. Però després de passar dies sencers recorrent els carrers i nits senceres bevent amb els homes i les dones del NYPD, va començar a veure el heroïsme i la compassió dels bons polices.

Els de qui ningú parlava, que estaven allà per ajudar a la seva ciutat, veient el millor i el pitjor de la humanitat. Els que la gent estimava i respectava. Les fotografies de Street Cops són íntimes i penetrants. No només exposen la violència desbocada de Nova York en aquell moment, sinó també els moments tendres entre els agents i els membres de la comunitat, les bromes entre els polices i els detenuts, la camaraderia entre companys, la passió per fer un treball que la majoria de la gent consideraria un acte de bogeria. Les seves imatges són crues i directes; no té por de mostrar la horror. Però també va captar l'humor i la tendresa d'una situació. La vulnerabilitat. Freedman abordava la fotografia amb un interès antropològic i sense judicis. Voleia explicar una història tal com la veia i l'escoltava. Street Cops és una col·lecció d'històries sobre una ciutat i els seus habitants a les dues bandes de la llei.