Plaers ansiosos, Amy Elkins

'A la primavera del 2020, es va desbocar el pànic en relació amb la COVID-19 i es van aplicar ordres obligatòries de confinament, cosa que em va obligar a abandonar sessions de retrat planificades des de fa temps, viatges i treballs en curs al meu estudi d'art. Em vaig trobar en un apartament de 340 pees quadrats en un barri de la Bay Area que es va anar buidant cada dia més. El silenci zumbador era profund. Dos setmanes després d'entrar en aïllament, les meves ganes de connectar amb els altres i fer retrats només es van intensificar. Com no hi havia cap manera segura de fer-ho, espontàniament vaig dirigir la càmera cap a mi per crear un retrat. El vaig imprimir com a cianotipia, un procés fotogràfic simple del segle XIX que només va ser possible gràcies als materials bàsics que per casualitat tenia a mà: una impressora econòmica, pell transparent i un paquet de fulles de cotó desgossades preencreades amb productes químics per a cianotipia. Al principi, exposava les impresions a la llum imprevisble de la primavera que entrava per la finestra del meu apartament al tercer pis. A mesura que canviaven les estacions, les vaig fer en un jardí, sobre un cotxe o sobre una porció de rajoles de ciment irregulars. Les vaig rentar amb aigua i van aparèixer diversos tons de blau. Vaig crear un autorretrat diari utilitzant aquesta tècnica durant més d'un any.

La major part d'aquests autorretrats els vaig fer dins diversos apartaments d'estudi on vivia sol. Per fer les primeres imatges de la sèrie, cada dia havia de moure un sofà per crear espai contra una paret blanca prop d'una finestra. Vaig fer altres en espais efímers mentre viatjava: en una habitació d'hostes, en una sala d'examen mèdic, durant una pausa a la natura i, més tard, contra la paret d'un antic bungalow californià encallat entre les muntanyes i el mar. Al principi, sovint provava de cobrir-me el cos i la cara tant com era possible com a comentari sobre la meva por al virus i els meus esforços per protegir-me'n. La meva armadura i els meus accessoris abangaven des de comuns elements domèstics —maniques de pa, folla d'alumini, tovallols de cuina, sàrquines i paper higiènic— fins a més reveladores proves del consum atípico que va resultar d'estar encerclat a casa indefinidament: envasaments d'Amazon, bosses de menjar per portar i restes de la brossa dels productes alimentaris comprats amb guants de goma i esterilitzats de la manera que fos possible i, més tard, consumits. Aquests elements van canviar a mesura que la durada de la pandèmia es va confondre amb un període de temps desconegut. Els retrats es van centrar menys en aquestes pors inicials i més en afrontar l'avorriment, l'ansietat, el dol i la fatiga de viure en aïllament indefinit durant una pandèmia global.

En total, vaig fer aquests retrats durant 377 dies consecutius. Vaig fer el primer retrat el 30 de març de 2020, un dia en què tenia un dolor atroc al cap, la gola constreïda i la por de poder haver-me contagiat de la COVID em planjava la cap mentre les proves encara no eren fàcilment accessibles. Vaig fer l'últim retrat el 10 d'abril de 2021, el dia en què vaig rebre la meva segona dosi de la vacuna. Els dies, setmanes i mesos d'entremé se senten com un somni febril: desgossats i tremolants en multituds de blau.'

- Amy Elkins

Publicat per Kris Graves Projects
Edició de 400 exemplars
Tapa dura
472 pàgines
165,1 x 130,3 mm