Un silenci de camp, Ian Howorth

A Country Kind of Silence continua la meva exploració interna dels sentiments relacionats amb el meu sentit d’identitat. Un sentit d’aparteniment que no és tan inalcançable com difícil d’agafar. Encara hesiteixo quan algú em pregunta d’on soc, sense cap dubte una pregunta que es deu al meu accent atípic. Anglaterra és la meva llar adoptiva des fa ja un temps, 26 anys, per ser exactes. No obstant això, allunyar-me d’allí on el meu cor té les arrels m’ha afectat profundament. La sensació d’inquietud i incertitud sempre m’ha acompanyat i moltes d’aquestes sensacions estan vinculades als canvis constants que veig al meu entorn; aquests desenvolupaments sovint han reflectit un canvi en mi mateix a mesura que el temps ha passat.

Voleia que A Country Kind of Silence fos una resposta a aquest canvi, tant de percepció com del meu sentit personal de l’identitat. Vull celebrar aquest període de transició amb imatges que mostrin una calma silenciosa, un moment de silenci que recupere diversos tropes del passat abans que es perdin i es obliguin. Associe aquestes pistes visuals amb el meu sentit d’identitat adoptat: sempre estic a la recerca de símbols culturals en què ancorar la meva identitat.

Sovint penso en la meva relació amb les imatges que vaig fotografiar, tant les que es van seleccionar com les que no, i en com cada una d’elles m’ajuda a comprendre el lloc on sóc. Els tons rosats i blaus d’un carrer principal de Kent i els tons melocotge descolorits d’una perruqueria de Brighton revelen molt sobre qui érem i com feíem les coses, però també sobre on som ara i cap on ens dirigeix. Una rètola pintada a mà amb plantilla a Great Yarmouth em va inspirar a capturar aquella imatge: les rètoles d’aquest tipus són representacions d’una època i d’un lloc, i de tot el que hi hi passa per enmig; recordatoris de que aquests espais un temps van prosperar. Els veiem sovint, de vegades cada dia, i els prestem poca atenció, excepte quan la seva decadència contrasta bruscament amb el que és nou.

Per a mi, aquestes relíquies recullen la meva pròpia comprensió del lloc: s’han convertit en una mena de mapa per comprendre qui sóc, on sóc i què significa el meu entorn. Estic constantment avaluant els canvis i actualitzant els meus coneixements per enfortir el meu sentit d’aparteniment. El paisatge urbà és íntegrament fruit de la nostra creació i ens revela molt: planifiquem i construïm, recollim i destrueixem, i repetim el procés a mesura que passem. És fàcil oblidar que moltes d’aquestes coses encara porten la influència del passat, revelant-nos molt sobre nosaltres mentre queden atrapades en el temps, sobreviuen, lluiten i, de vegades, simplement intenten existir.

- Ian Howorth