Vaig veure un arbre que donava pedres al lloc de pomes i peres, Emilia Martin

"Em trobo al soterrani polvorós d'una casa antiga i impressionant, ple d'antiguitats relacionades amb l'astronomia i d'objectes misteriosos. M'estimo amb un altre col·leccionista de meteorits que em presenta una pedra còsmica més enllà d'una altra. 'Això és un fragment del més gran que va aniquilar un bosc siberià sencer, t'ho pots imaginar?' diu entusiasmat. Algunes no semblen diferents d'una pedra comuna que es pot trobar al costat de la carretera, d'altres són una mica més brillants, d'aspecte inusual. Són fascinants, però no és el seu aspecte el que m'hipnotitza. És la seva capacitat única de portar històries que expliquen la història de la relació humana amb el que es percepteix com a ficció i el que com a fet. Tot i que la ciència occidental només va reconèixer l'existència de meteorits a finals del segle XVIII, la història està plena de innumerables mitologies que es deriven de testimonis d'arrel. Diverses comunitats creien que els meteorits eren enviats per un déu enfadat, mentre que d'altres afirmaven que era una obra del diable. Alguns fins i tot veien un meteorit com un miracle dels cels, enviat per salvar els que patessin. Hi ha múltiples relats sobre com una pedra còsmica caiguda es convertia en un lloc de culte, on les comunitats es reunien per plorar o per celebrar. Un relat parla d'un meteorit que va ser atat a terra amb una cadena de ferro per les persones que temien que pogués tornar a les seves origens còsmiques. Altres testimonis ungent la seva pedra còsmica amb olis i la consideraven sagrada, col·locant-la dins d'un temple. Un altre relat parla d'una comunitat que va triturar un meteorit en pols i el va consumir, basant-se en la seva creença que era una medicina enviada des dels cels. Aquests relats i mitologies teixits al llarg dels segles arreu del món parlen de les nombroses vides que les pedres còsmiques van viure abans del seu reconeixement per la ciència moderna. Els meteorits contenen una gran contradicció: són testimonis d'arrel de l'espai exterior, viatgers del temps profund que ofereixen una ullada a l'origen de la vida a la Terra. I, no obstant això, són pedres a les quals atribujem passivitat, confinament i silenci, simbolitzant l'incapacitat de comunicar o d'expressar-se. A través d'aquesta llensa els sometem a innumerables narratives mentre elles guarden per sempre les seves històries, per bo o per mal