Jo sóc, Tyler Udall (Primera edició)

'Això no va ser fàcil. De fet, va ser profundament irritant. Quan Tyler em va demanar que escrigués alguna cosa, vaig dir: “Clau, no hi ha problema.” Vull dir, m'havia format com a historiadora de l'art en fotografia i havia passat la major part de la meva vida professional treballant amb fotògrafs i artistes contemporanis. “Simplement utilitzaré totes aquestes habilitats per inventar alguna cosa”, vaig pensar. Mente.

Després de diverses setmanes de mirar i pensar, intentant aplicar marcs i metodologies que abans m'havien servit bé, res no tenia sentit. Estava irritada: irritada amb mi, amb les persones de les fotografies i amb Tyler per fer-les. Però, com sol passar tan sovint, el meu arrebossament mental va cedir a l'esgotament i, finalment, va fer clic: estava intentant aplicar regles sobre la identitat a un lloc en què són totalment insignificants i obsoletes. Aquest és un món amb habitants que resisteixen la categorització i es n'hi neguen a ser contenuts, ocupant descaradament un espai de fragmentació, fluctuació i fluïdesa. Penseu-hi, en aquest moment particular en què la política de la identitat regeja suprema, quan tot el que volem fer és aplicar Marie Kondo a tot i a tothom al nostre voltant, lluitant contra la implacable inestabilitat política, cultural, ambiental i econòmica del nostre quotidià, hi ha una comunitat d'individus que es decideixen a viure la seva vida més enllà de caixes, binàries o fronteres, plenament en el present i totalment als seus termes.

Veieu el meu problema. Aquestes imatges i les persones que les ocupen no només es n'hi neguen a encaixar en una caixa, la meva caixa, per ser específica, sinó que no veuen la caixa. No tenen cap consciència ni interès en les nostres convencions d'identitat, fotografia o retrat. Allò que inicialment vaig interpretar com un exhibicionisme, una interpretació per a la càmera, no ho és. No estan posant. Estan presentant-se en un moment que, per disseny propi, és lliscant i està en flux, tal com la seva identitat o identitats. I, per deixar-ho clar, això no vol dir que habiten un espai d'intersticialitats o d'entre-dos. Això suposaria que hi ha caixes i binàries entre les quals se n'hi pot seure. Aquest món, el món de Tyler, està construït sobre una base de multiplicitat, inclusivitat i presència; despojat d'ego o de narrativa perquè res no és fix.

Llavors, on ens deixa això? Lleugerament desorientats, atrapats entre dos mons: el nostre i el d'ells. Intentant processar imatges que a primera vista semblen retrats, i que no obstant eviten qualsevol obligació de coherència narrativa; fragments en un estat constant de formació. El meu consell? Deixeu de buscar linealitat o retrats individuals de persones. En canvi, accepteu que el retrat que teniu davant és un retrat del “ara”, de la presència. Allò que mireu és un exèrcit d'individus en constant evolució que us estan convidant a unir-vos a ells per dir simplement: Sóc.

– Molly Logan